Un antic mite grec ens explica la història de Pigmalió, un escultor que va fer l'estàtua d'una dona. Representava la dona dels seus somnis, i la va anomenar Galatea. L'estàtua era tan perfecta que Pigmalió s'hi va enamorar i va començar a tractar-la com si fos una dona de veritat, com si estigués viva. Finalment, mentre Pigmalió dormia, Afrodita va donar vida a l'estàtua en veure l'amor que Pigmalió sentia per ella.
Aquest mite dóna nom al que avui dia coneixem com l'“efecte Pigmalió”, ja que va superar el que esperava de si mateix i en creure que l'estàtua estava viva, aquesta va arribar efectivament a estar-ho.
En èpoques més modernes, el mite és l'origen de l'obra de teatre Pigmalió de George Bernard Shaw o en pel·lícules com My Fair Lady i del conte de Pinocho.
De què estem parlant? Doncs... del poder de les expectatives!
Sí, les expectatives que tinc sobre altres persones (la meva parella, els meus fills, els meus caps, subordinats, companys de feina o de l'equip) influeixen directament sobre ells.
Veiem alguns exemples:
Si un empleat rep l'acceptació contínua del seu cap, és molt possible que aquell exhibeixi un alt rendiment en les seves funcions i, per tant, el seu rendiment sigui més alt i efectiu. Si, pel contrari, les seves capacitats són sempre qüestionades pel seu superior, l'actitud indiferent i la desmotivació per part del subordinat augmentaran, fet que indiscutiblement comportarà una disminució de la quantitat i qualitat del seu treball. En el món de l'empresa, l'efecte Pigmalió ve a significar que tot cap té una imatge formada dels seus col·laboradors i els tracta segons aquesta imatge; però el més important és que aquesta imatge és percebuda pel col·laborador tot i que el cap no li comuniqui. D'aquesta manera, quan és positiva, tot va bé, però quan és negativa, passa tot el contrari.
I què passa en una escola?
Rosenthal, en el seu famós llibre “Pigmalió a l’escola”, explica el següent cas que serveix per il·lustrar el que estem explicant: Van realitzar una prova de capacitats a alumnes d’una escola d’entre 7 i 11 anys de segon a cinquè curs. Sense corregir les proves, van comunicar als professors que una meitat de cada classe, escollida a l’atzar, era molt brillant, mentre que l’altra meitat no ho era. Què va passar després? Els resultats de la meitat dels alumnes que es consideraven més brillants (encara que en realitat no ho eren) van ser sensiblement superiors al final del curs, respecte a l’altra part de la classe que es considerava menys “brillant”.
Com a conclusió, Rosenthal defensa que les expectatives positives que els professors van projectar sobre el grup d’alumnes que van considerar més brillants, van facilitar el seu aprenentatge. I al contrari amb l’altre grup.
Què volen demostrar tots aquests exemples? Una cosa molt senzilla: el que esperem dels altres, tant en sentit positiu com negatiu, condiciona el nostre tracte amb ells i l’altra persona ho percep.
Quan esperem alguna cosa bona: la persona se sent estimada, apreciada, augmenta la seva confiança en ella mateixa, s’esforça, treballa perquè sap que algú espera resultats positius, el seu esforç i treball la porten a aconseguir els seus objectius i finalment aconsegueix el que s’esperava d’ella, la qual cosa reforça la seva confiança.
Com més esperis dels altres, més s’involucraran, ja que detectaran en tu el teu agraïment, la teva paciència i el teu interès.
Què seria de nosaltres si no esperéssim res de la vida?
O si esperéssim coses però les anticipéssim negatives?
Aquí apareix de nou el pensament positiu. Les persones que esperen coses bones de la vida s’orienten cap a les oportunitats i creen en gran mesura la seva sort.
Si crec que el meu futur serà millor, que un futur millor és possible, invertiré temps, esforç i treball en aquest futur que desitjo. Així ho aconseguiré.
Però què passa si tinc una visió pessimista de la vida, si penso que les coses encara em poden anar pitjor? Doncs probablement això és el que em passarà.
I això no em passa només a mi. Com ja hem vist, també és vàlid amb el que penso o espero dels altres.
Algunes preguntes que puc fer-me a mi mateix:
Què penso o espero de la meva vida?
Què penso o espero dels meus fills?
Cuidado, el que pensis o esperis d’ells és el que els transmetràs!
Aquest mes, per acabar, us deixo amb una frase de Goethe:
“Tracta una persona tal com és, i seguirà sent com és; tracta-la com pot i ha de ser, i es convertirà en qui pot i ha de ser.”
Jordi Salat
Coach Esportiu Programa esportiu ITW Sport
Trainer en PNL
Instagram: @jordisalatcoach
